Hoy hace 84 años...

Sí, hoy, 22 de abril de 2025, hace 84 años que nacía en Montblanc, según me comentó su madre, en la madrugada, Josep; la persona con la cual un día, el 31 de agosto de 1984, nuestras vidas se cruzaron, nos enamoramos y ya no nos separamos, especialmente desde el 22 de junio de 1985, día en que nos casamos, hasta el día 8 de octubre de 2023, que se nos fue al Cielo.

Se nos fue fisicamente, pero su recuerdo, cariño y amor siempre estará en nuestras mentes y corazón. Hablo en mi nombre y de nuestros hijos, y seguro que también demás familia y personas que lo llegaron a conocer.

Pues bien, hoy sólo quiero dejar aquí, en este espacio, como un bonito recuerdo hacia él, las palabras que mi hijo leyó en su funeral. Hace poco las releí y, aparte de una gran emoción, pensé: "sí, así era él", y la verdad me gustó mucho y sé que eran palabras salidas del corazón.

Quan érem petits, sempre repetia que “la obligació d’un pare és ensenyar els seus fills”. De vegades hasta era una mica pesat, una mica insistent amb això. I amb aquesta excusa ens explicava un munt de coses. Així que fa un parell d’anys, papà, vaig pensar que et donaria una gran ocasió de tornar a ensenyar-me alguna cosa nova, i et vaig preguntar: “Quin consell em donaries si alguna vegada tingués fills?”. Te’n recordes, del que em vas dir? Vas dir: “Cap”. ¡Pues vaya...! Però vas afegir: “És una cosa que et ve donada. És una gràcia de Déu que vingui un fill, i Ell també et dóna la gràcia de com l’has d’educar”. Realment, papà, el que més hem aprés de tu no són les coses que ens has explicat, sinó l’exemple que ens has donat amb la teva vida preciosa. 

Les primeres paraules que em venen al cor al pensar en tu són senzillesa i humilitat. No tenies grans ambicions, no necessitaves fer grans projectes, ni grans viatges, ni tenir molts diners, per portar una vida plena, com aquella frase del Luis Aguilé que cantaves de vegades, la vida pasa felizmente si hay amor. El teu “nar fent”, com dieu a Montblanc. I en la teva vida tranquil·la, estaves sempre pendent de cuidar a la mamà, de nosaltres tres, dels teus néts. Molts cops en silenci i d’amagat, resant per nosaltres tots el dies, preguntant a la mamà per saber com ens estava anant a cada un. “A-què fan la Inma i la Míriam? I el Josepmaria? I els nens, a-què fan?” Sempre hi eres en els moments importants; reunions familiars, celebracions, esdeveniments acadèmics, partits de futbol, estrenes, concerts... Mai faltava el Josep Anglès aplaudint i somrient amb el seu somriure dibuixat sota el bigoti tan característic. I no diguem ja la de vegades que et vam fer viatjar, a tu, que quan et referies a Lleida o a Saragossa deies: “Però si això està molt lluny!”. Tants cops que vam anar a Itàlia, algunes per visitar la Imma a Roma, com vau anar a Irlanda a veure la Míriam, o a Pamplona i Madrid a veure’m a mi. I no parlem ja del viatge a Niu Yort! Amb 81 anys i el teu bastó, en un dia et vam fer caminar com 10 kilòmetres, Puente de Brooklyn inclòs, i ens vas demostrar que per amor a la teva família eres capaç de tot. I quina paciència tenies amb nosaltres de vegades! 

Unes altres paraules que em venen al cor són bondat i fidelitat. Podria posar milers d’exemples. Com mai vas abandonar el teu compromís amb la fe, sense grans discursos, amb missa i rosari tots els dies, i les teves lectures. Com vau celebrar amb la mamà els 38 aniversaris de boda cada 22 de juny. Inclús, els dies 22 dels altres mesos, anàveu a dinar a fora o fèieu alguna cosa especial per celebrar el regal del vostre matrimoni. Tothom que us ha conegut diu que es nota que us heu donat totalment l’un a l’altre. Ahir recordàvem amb la mamà com cada dia, en les teves excursions nocturnes a la nevera per menjar un yogursito o un zumito amb galetes, buscaves per internet el parte meteorològic del dia següent, i li deixaves escrit a la mamà en un paperet, perquè sapigués si aquell dia faria sol, núvols o pluja, i la temperatura. 

Una altra paraula que em ve al cor –i aquesta ja és la última perquè sinó ens hi podem estar dies sencers–, és alegria. El teu somriure perpetu. El teu sentit de l’humor, inclús quan hi havia dificultats. Els teus chistes de tota la vida, de fa dècades, com et reies sempre que els explicaves, i ens feies riure a nosaltres! Com ens alegraves quan et posaves a cantar en qualsevol moment. I sobre tot, el no queixar-te mai. El voler mostrar-te sempre alegre i tranquil, encara que moltes coses, sobre tot últimament, et costessin molt d’esforç. Tot ho oferies a Déu, lo bo i lo dolent. 

En fi papà, que sabem que et trobarem moltíssim a faltar, però també sabem que ens ajudaràs i acompanyaràs des del Cel, ja ho estàs fent aquests dies. I que si Déu vol, allà ens tornarem a ajuntar tots. 

No deixis de cuidar-nos. T’estimem molt. Gràcies per tot, papi. 

También voy a dejar un poema que compuso un buen amigo de mi hijo; Fran, que mi marido lo conoció personalmente muy poco, así que es de suponer que lo conocía a través de nuestro hijo y realmente es también muy bonito.

Himne Anglès

S’alçà un vuit d’octubre en el gran firmament

encesa besllum que pujà cap al cel,

i a la matinada la Lluna d’argent

al Sol li va dir “Ep, t’envio un estel”.

Llavors li demana a Sant Pere el Senyor

“Vés i obri les portes que aixeca del llit

des de Barcelona un cant a l’amor:

un cant a ma Mare i al Sant Esperit”.

D’aquesta manera, el Porter amb il·lusió,

agafa les claus, obre ràpid i rep

una ànima bona plorant d’emoció:

“Alegra’t i passa, no et fermis, Josep,

Jesús ja t’espera en el verd Paradís,

amb goig, esperança, alegria i plaer”.

“Mil gràcies, Sant Pere. Ja vinc. Amb permís”.

I entrant, de seguida, Josep va saber

recòrrer aviat el camí de l’Edèn;

el nom seu cridava molt dolça la veu

―de gràcia pels segles dels segles, amén―

d’Aquell que sis hores penjà de la Creu.

Dos llàgrimes netes li sorten de l’ull

tot just quan Josep observà el resplandor

del Rei Fill de l’Home, que als braços t’acull,

misteri del Pare i de tots Salvador.

“Apropa’t, Josep, i sigues benvingut

―digué el Redentor mentre besa el seu front―

aquí gaudiràs d’una eterna salut:

puix sóc el camí, veritat i la font”.

Allà prop cantava un coret d’angelets.

Somreia Josep amb somriure ben trist,

“La dona i el fill, les dues filles i els néts

―amb veu candorosa esbrinà Jesucrist―

els has protegits i també ara ho faràs

molt més que a la Terra, i pel fruit del ‘veri’

que tu vas sofrir, el meu Pare, veuràs,

que et posa a la Glòria, junt d’Ell, junt de mi.

Diumenge has vingut i no és pas cap casual,

que estava aquest dia d’antuvi ja escrit,

un dia de joia, de festa especial,

gloriós perquè el Pare t’acull al Seu pit”.

Pregant en Josep, amb el rostre lluent,

d’immensa alegria es tornava aquell plor

que abans li angoixava amb sospirs de turment

i que ara, amb Jesús, li germina del cor.

El Gòtic, si us plau, que no vesta de dol,

que encara que sembli que l’home no es veu

sí hi és protegint-nos on ferma’s el sol,

sí hi és protegint-nos a vora de Déu.

F.J. Gondela. 

No hace falta decir, que para mí, este día, como otros muchos –bueno, cada día–, son días, dentro de la añoranza, de dar muchas gracias a Dios por haberme hecho el regalo de haberme cruzado en su camino.

Así pues, con todo mi amor digo:

¡¡Gracias amor!! ¡¡Hasta siempre!!!